| Inici |
| Quadern de Camp |
| Actualitat |
| Coneix-nos |
| Activitats |
| Anuari |
| Els Nostres Ocells |
VIATGES ORNITOLÒGICS
«PARDALEJANT» PER GAL·LES
per José Manuel López i Antonio Ortuño
La idea de fer un viatge a
Gal·les va sorgir arran d'un missatge en Avesforum que parlava sobre l'Illa de Skomer, on
s'instal·la una de les majors colònies d'Àlcids i ocells marins del nord-oest d'Europa.
Encara que a Escòcia o Islàndia també hi ha importants
colònies de marines, les de Gal·les, lògicament, són més assequibles per a una
escapada de tan sols 4 dies, que era el temps de què disposàvem al juny, un dels millors
mesos per a visitar estes colònies en època reproductora. A més, la disponibilitat de
vols al Regne Unit feia bastant fàcil preparar un viatge tan curt.
Així, prenguérem un vol nocturn a Bristol amb Easyjet, de
manera que a les 5 del matí del 9 de juny (hora local a què eixia el sol) ja estàvem
observant els primers ocells britànics (cornella negra, pardal de bardissa i graula,
entre d’altres, és clar). Per a viatjar llogàrem un cotxe durant l'estada a
Gal·les, que és la millor manera de moure's per a «pardalejar».
De tot el que vam tindre oportunitat d'observar, el més
destacable podríem resumir-ho en els següents llocs.
Illa de Skomer. La
magnitud de la colònia és indescriptible, i esglaiadora. I és que en una illa de
relativament fàcil accés, encara que nosaltres vam haver d'esperar dos dies per a poder
anar-hi, pel mal temps. Amb uns 3 Km2, alberga una de les
colònies d'aus marines més impressionant, hi destaquen: fraret (unes 6.000 parelles
segons els censos locals, encara que a nosaltres ens en van paréixer més), somorgollaire
(14.000 indiv.), cauet (+3.000 indiv.), una colònia de gavines de tres dits immensa, a
més de centenars de parelles de fulmar, i multitud de gavinots foscos, argentats i
gavinot marí. L'espectacle val la pena i s’hi poden fotografiar quatre o cinc
espècies fàcilment: els frarets es deixen acostar a un parell de metres, alguns et
passen entre les cames. I sense comptar que, segons pareix, a l'illa crien més de 100.000
parelles de baldriga pufí, la tercera part de la població mundial. Encara que només en vam veure algunes volant sobre el mar,
perquè és crepuscular, ens van comentar que l'espectacle de la colònia tornant a terra
en una nit sense lluna i coberta de núvols és unacosa absolutament inoblidable. Dotzenes
de garses de mar nien a l'interior, com siglots cantaires, i una oca del canadà va passar
grallant sobre els nostres caps. A les platges sestejaven les foques grises, i al mar no
deixaven de veure's grups de marsopes i dofins botant sobre les onades.
South Stack. Situat
al N de Gal·les, a l'extrem de l'enorme Illa d'Anglesey, en un conjunt de penyasegats
marins on es troba la Torre d'Ellin (una de les moltíssimes reserves de la RSPB i on vam
mantenir una conversa amb els ornitòlegs que s’hi trobaven fent seguiments diaris
d'aus) situada sobre roques negroses del precambrià, que daten d'uns 600 milions d'anys.
Ací també vam tenir l’oportunitat de gaudi amb una altra enorme colònia de cauets
i sorgomollaires, gavines i alguns frarets. Alguna corba marina emplomallada, gavina de
tres dits i altres espècies. També hi vam veure gralla de bec-roig (per ací una
espècie molt estimada) i una parella de corbs. Com en altres trams de costa, resulta
habitual la titeta d’aigua (Anthus petrosus).
Strumble Head. Un
altre dels diversos penyasegats magnífics que visitàrem. El que més ens va
cridar l'atenció va ser: primer, la total absència de construccions humanes en molts
dels quilòmetres de penyasegats que comprenia la nostra mirada, excepte el far, i segon,
la concurrència de molts ornitòlegs de totes les edats (la majoria proveïts d'hamaca i
telescopi) gaudint plàcidament amb la immensitat del mar i dels diversos ocells marins
del lloc. Per a no avorrir amb la nostra llista d'aus, volem destacar només que ens
delectàrem especialment amb el vol seré del fulmar, a tan escassa distància que no
aconseguíem atrapar-lo amb els nostres prismàtics. Més foques grises, gavinot marí i
altres espècies.
Craig-y-Llyn (Glamorgan). Encara que teníem previst fer una incursió més a
l'interior de Gal·les, concretament el Llac Vyrnwy i als boscos de Clocaenog,
especialment per a tractar de veure dues de les joies de la fauna forestal gal·lesa: la
perdiu escocesa i el gall lira, vam haver de conformar-nos amb un llarg passeig per un
dels millors boscos de coníferes de Gal·les, d'altra banda molt freqüents allí. Hi gaudírem d'un tipus de bosc
desconegut al sud d'Espanya. Predominen en estos avetars el pinsà i el caragolet. Hi vam
veure un raspinell pirinenc (l'única espècie de raspinell present a les illes
Britàniques), reietó comú, busquereta mosquitera o mosquiter. Per cert, cal ressenyar
la sorpresa de poder sentir reclams primaverals de moltes espècies que a l'hivern a la
Península només emeten crides de contacte. D'entre
els molts bimbos que ens vam portar de les Illes, ací vam poder contemplar una
parella de passerell golanegre posats al costat d’un lluer sobre una branqueta seca
d'una Pícea.
A
més d'estos llocs, férem algunes parades a badies, estuaris (llocs amb cigne vulgar,
serreta mitjana, ànec blanc, oca vulgar...), i boscos estrets de caducifolis ombrius
dominats per aurons i roures, o dispersos entre els immenses camps que formen el principal
i inoblidable paisatge verd d'esta terra mitològica de celtes (amb pàrids, merles, tord
comú, cueta blanca yarrellii, aligots, milà reial i, fins i tot, mussol marí caçant a plena llum del dia).
Hem portat molts
records d'este curt viatge, però el que més ens ha impactat és que en este país un
ornitòleg no és una bestiola rara, sinó algú a què tot el món respecta i ajuda en la
mesura que es puga. En una ocasió, ens trobàvem «pardalejant» en un bosc prop
d'Haverforwest, quan prop d'allí va aparcar un senyor calb i alt, de més de 50 anys amb
un tot terreny de luxe. Es va acostar a nosaltres i, no ens va reprendre, ja que en un
primer moment pensàvem que podíem haver envaït alguna propietat privada, sinó que ens
va ensenyar les gravacions de cants d'aus realitzades per ell mateix i que tenia guardades
al seu mòbil, perquè tractàrem d'identificar-les. A més de fer-nos algunes imitacions
amb la seua pròpia veu a este efecte, ens va recomanar visitar un niu de “osprey”
(àguila pescadora) que criava a la finca on tenia sa casa.
En una altra ocasió, en una magnífica granja (B&B) on ens
allotjàrem per casualitat, la senyora ama de la casa (que no tindria menys de 70 anys)
ens va mostrar un niu de “wren” en un test poblat de molsa al costat de
l'entrada del seu habitatge. Davant de la nostra incomprensió sobre la identificació de
tal au, la dona es va introduir en la casa i va tornar de seguida amb una guia d'aus!,
prou desgastada per l'ús. Per cert, que es referia al caragolet.
El temps se'ns va passar tan ràpidament que vam estar a punt de
perdre l'avió (no és broma). La qüestió curiosa del cas és que a cap de nosaltres ens
hauria preocupat massa.
En fi, acabem d'arribar-hi i ja estem desitjant tornar-hi.